Dos poemes de María García Díaz traduits al català i al castellà

 

DE PÁ Y DE MA
xuníos pola alianza, esi solamente esi
será’l fíu xustu, el fíu bosque
qu’acoyerá la herencia de la estirpe
y perpetuará los dones
nel so crecer sano conforme
a lo que foi tallao nel contratu,
viénenme tiniebles
d’imaxinar a otru qu’arramplara
con tola sangre antiguo, ay la sangre
y l’oru y l’inciensu, ónde quedaríen
n’una tierra d’homes torcíos,
qué sería del bagaxe
si la xente nun mirara polo suyo,
si nun cupieren reverencies a los padres,
si daquién albidrara posibilidá
más allá de la xamasca.

 

DEL PARE I DE LA MARE
units per l’aliança, aquest solament aquest
serà el fill just, el fill bosc
que acollirà l’herència de l’estirp
i perpetuarà els dons
en el seu créixer sa d’acord
amb allò que va ser cisellat en el contracte,
em venen tenebres
d’imaginar que un altre arrambara
tota la sang antiga, ai la sang
i l’or i l’encens, on quedarien
en una terra d’homes esgarriats,
què seria d’aquest bagatge
si la gent no mirés pel seu
si no escaiguessin reverències als pares,
si algú albirés possibilitat
més enllà del fullatge.

 

DE PADRE Y DE MADRE
unidos por la alianza, ese solamente ese
será el hijo justo, el hijo bosque
que acogerá la herencia de la estirpe
y perpetuará los dones
en su crecer sano conforme
a lo que fue tallado en el contrato,
me vienen tinieblas
de imaginar a otro que arramblara
con toda la sangre antigua, ay la sangre
y el oro y el incienso, dónde quedarían
en una tierra de hombres torcidos,
qué sería del bagaje
si la gente no mirara por lo suyo,
si no cupieran reverencias a los padres,
si alguien intuyera posibilidad
más allá del follaje.

 

NEL AIRE QUE TRAXO DE LA MANO
a la dama l’alba,
brisa embadurná d’azul y cuervu,
brisa difuntos, nesi alientu de pavor
que sopla la relixón
dende les coraes,
ehí la murnia que precede
a la petrificación.

Si contra la vida aposentó’l ríu,
si los párpagos secaron, si l’orbayu frío
ye l’únicu qu’arranca glayu,

ye tiempu de movese.

 

EN L’AIRE QUE VA PORTAR DE LA MÀ
a la dama de l’alba,
brisa enllacada de blau i corb,
brisa de difunts, en aquest alè de paüra
que bufa la religió
des de les entranyes,
aquí la tristesa que precedeix
la petrificació.

Si contra la vida es va disposar el riu,
si les parpelles es van assecar, si el plugim fred
és l’única cosa que arrenca crit,

és temps de moure’s.

 

EN EL AIRE QUE TRAJO DE LA MANO
a la dama del alba,
brisa embadurnada de azul y cuervo,
brisa de difuntos, en ese aliento de pavor
que sopla la religión
desde las entrañas,
ahí la tristeza que precede
a la petrificación.

Si contra la vida se aposentó el río,
si los párpados se secaron, si la llovizna fría
es lo único que arranca grito,

es tiempo de moverse.

 

Traduccions de Jordi F. Fernández Figueras

 

María García Díaz va néixer l’any 1992 a Oviedo. Graduada en Física per la Universitat d’Oviedo. Després de viure uns anys a Alemanya, treballant amb una beca d’investigació, actualment resideix a Barcelona. És violinista a l’Orquesta de Cámara de Siero. Compagina la creació en asturià i en castellà. Va guanyar el Premi Gloria Fuertes de poesía española amb el llibre Espacio virgen (2015).  La seva obra poètica en asturià es va donar a conèixer a l’antologia La prueba del once (2015) i posteriorment ha publicat el llibre Llírica astraición (2016).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats

  • Sense activitats
AEC v1.0.4

Etiquetes