Els “Sis sonets” d’Eduard Toldrà.

 

 

SONETÍ DE LA ROSADA (Trinitat Catasús)

 

Queda l’hora extasiada

de veure el món tan brillant,

i es fa tota palpitant

en el si de la rosada.

 

Cada gota un diamant

on retroba sa mirada

la joia meravellada

del que li és al voltant.

 

Mars, muntanyes, firmament,

ço que mou i frisa el vent,

ço que res no mou ni altera.

 

Tot quant amb l’hora somriu

s’encanta, s’irisa i viu

dintre una gota lleugera.

 

 

AVE MARIA (Joan Alcover)

 

Miràvem el crepuscle d’encesa vermellor:

mes un secret desfici tos ulls enterbolia,

cercant en el silenci que terra i mar omplia

un so per exhalar-hi la fonda vibració.

 

I, rodolant, llavores del bosc a l’horitzó,

baixà de l’ermitatge el toc d’Ave Maria.

Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,

expandiment de l’hora prenyada d’emoció.

 

Jamai d’un vas més tendre, la plenitud de vida,

el plor de l’inefable defalliment vessà;

jamai fores tan bella, o dona beneïda!

 

Jamai en el món nostre ni el món d’allà,

d’allà, mon llavi, qui eixugava ta galta esblanqueïda,

un glop de més divina dolçura fruirà.

 

 

LES BIRBADORES (Magí Morera i Galícia)

 

Les he vistes passar com voleiada

de cantaires ocells quan trenca el dia,

i del tendre llampec de sa alegria

ne tinc l’ànima alegre i encisada.

 

Al cap i al pit, roselles; la faldada

entre herbatges i flors se’ls sobreeixia,

i en cara i ulls i en tot lo seu lluïa

del jovent la ditxosa flamerada.

 

Passaren tot cantant!…La tarda queia…

i esfumant-se allà lluny encara les veia,

lleugeres, jovenils, encisadores…

 

com si amb llum de capvespre cisellades

sobre marbre boirós, les birbadores

fossin el fris d’algun palau de fades.

 

 

ORACIÓ AL MAIG (Josep Carner)

 

Fes, Maig (que potser jo no gosaria

d’anar-li en seguiment pel corriol),

que per grat de l’atzar la trobi un dia

tot arran de mon cor que vol i dol,

 

que hi hagi molts d’ocells damunt la via

(tots cantadissos, amagats del sol)

que ofeguin mon batec, i a ma agonia

ofreni un glop de pau al fontinyol,

 

que, sense veure’m ella ni escapar-se,

jo em trobi als dit sa cabellera esparsa,

a frec del meu el llavi seu rogenc,

 

i que ella estigui amb les parpelles closes

i, encara, dins l’encanyissat de roses.

(Tot perquè jo no sigui temorenc.)

 

 

DELS QUATRE VENTS (Anton Navarro)

 

Dia fervent d’agost era aquell dia…,

sota la volta de l’atzur serena,

com una copa d’or d’hidromel plena

la vall de Lys de llum se sobreeixia.

 

Flama dels camps, la palla refulgia

com l’escuma del mar damunt l’arena

i l’eral ple de fruits de tota mena

tota sa glòria al vent seré expandia.

 

Ella’m mostrava les triomfals monteres

de la flor del forment, com nova Ceres

sorgida allí per art de meravella,

 

i allà d’enllà cantaven les cigales,

passaven dos coloms de blanques ales

i sonaven remors d’ègloga vella.

 

 

LA FONT (Joan Maria Guasch)

 

Recó tranquil, recó guarnit de molsa,

recó dels arbres vells, mig desmaiats,

la font que hi veig té una naixença dolça,

no té el dolor dels naixements forçats.

 

Brolla gentil i alegrement devalla;

la filla de la neu mai defalleix;

meitat cançó i altra meitat rialla

és una vida en flor que resplandeix.

 

Jo quan baixo dels cims a l’hora santa

cerco el recó tranquil, la font que canta

el misteri sagrat del fill del glaç

 

i veig d’un tros lluny que ja m’espera

com una dona fresca i riallera

portant el càntir ple sota del braç.

 

 

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats

  • Sense activitats
AEC v1.0.4

Etiquetes